Sánchez se’n va a dilluns 7 tremolant per un possible ‘Tamayazo’

  • Oriol
  • 5 de Gener de 2020

Part de la caverna de l’estat, perquè el PSOE també en forma part, ha reaccionat de manera explícitament guerrillera davant de l’escenificació del pacte dels socialistes espanyols amb ERC. Però avui el focus estava en els partits minoritaris, com ara Bildu i la CUP. Bildu, el partit d’Otegi, també ha posat el seus vots a favor d’una abstenció i, per tant, de facilitar la investidura de Sánchez. I com que avui el peix de la resta de partits ja estava venut, tots els focus s’han centrat en el discurs de Mertxe Aizpurua. La basca ha fet un discurs on ha criticat durament al cap de l’estat, el Rei. Referències sobretot el 3 d’octubre. L’ultradreta del trifachito s’ha indignat sobreactuadament, i s’han sentit crits de “terroristes”, “asesinos”. La cridòria era tal, que finalment, la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha hagut d’intervenir i dir que l’oradora tenia tot el dret a criticar la màxima autoritat de l’estat espanyol, i que això en temps passats no era possible. Un bon avenç democràtic, però que tingui clar que una altra presidenta d’una cambra parlamentaria, Carme Forcadell, és a la presó per predicar amb l’exemple i promoure la llibertat d’expressió a Catalunya.

Bildu ha justificat també el seu vot de la mateixa manera que ho feia ahir Gabriel Rufián, i sense complexes, mentre Pedro Sánchez, que segurament està més alineat amb la ideologia del trifachito, s’ho ha hagut de menjar tot amb patates per pur interès aritmètic. Aizpurua ha dit que sense els seus vots no hi ha legislatura. El líder de “errecé” com fa VOX, ho va dir de la mateixa manera ahir. A veure fins quan es pot sostenir aquesta pressió. Durant el discurs de Bildu, s’ha produït la imatge del dia, trista i ridícula: Adolfo Suárez Illana, fill del president espanyol de la transició, Adolfo Suárez, a qui la classe política espanyola ara reivindica, però en aquell moment es va carregar amb una patada al rere, ha girat l’esquena des de la Mesa. Política nivell de 3 anys, del descendent del famós president.

El xou del dia ha estat esperpèntic. Estona després de Bildu ha arribat Mireia Vehí, de la CUP, que també ha provocat la ira de la dreta (la que quedava, perquè ja saben que quan arriben aquests grups, la meitat de diputats marxen). La cupaire ha defensat el dret a l’autodeterminació en una bona intervenció interrompuda també, però la catalana ha anat responent amb mirades desafiants. “No és una quimera dels independentistes. És un dret dels pobles”. Vehí ha criticat també el discurs del Rei, i ha desconfiat del pacte amb el PSOE, encertadament. Vehí també ha volgut sostreure’s del sac on se l’ha volguda posar per votar ‘No’ a un partit d’esquerres, o teòricament d’esquerres com el PSOE. Les crítiques demagògiques apuntaven a què la CUP votava igual que PP, Cs i VOX. El fet és que això ho va fer també ERC quan va votar No a l’Estatut. Evidentment, les raons de la CUP per dir que No, són bastant més dignes i diferents que les de la ultradreta.

I per acabar, ha arribat la fidel escudera de Pedro Sánchez, artífex del nou govern i del pacte amb Esquerra Republicana, Adriana Lastra. La jove portaveu del PSOE ha destacat brillantment amb un discurs sòlid que ha carregat molt durament contra un crispadíssim Casado. La intervenció de la socialista ha fet que Inés Arrimadas mostrés un cartellet, com feia a Catalunya. El rètol deia: “CV Adriana Lastra: PSOE”. El més trist de tot, és que si hi havia un cartell preparat, és que, com en totes les ocasions en les quals es mostra un rètol, la jugada s’havia planificat en una reunió. I segurament dins el cap d’Arrimadas fer allò sonava com els àngels i superimpactant, però la traducció a la vida real ha estat una imatge televisiva que donava per un GIF de la política de Jerez picant l’ullet a Lastra, a l’estil tabernari, poligoner, choni fins i tot; i una constatació que a Ciutadans encara no s’ha fet: que aquest tipus de formes són les que els han dut a la irrellevància. Fa llàstima veure la gallarderia dels polítics de Ciutadans (dissabte veiem Lorena Roldán també fer de les seves al Parlament), i com aquesta política de baixos fons els està duent a l’abisme. Dolç final pels qui els hem hagut d’aguantar tants anys.

La votació, com era de preveure, no l’ha guanyada Sánchez per majoria absoluta. El resultat ha estat de majoria simple, 166-165 (ha faltat un vot favorable d’Aina Vidal dels Comuns, que ha estat diagnosticada de Càncer), i la votació es resoldrà definitivament el dimarts 7. Ana Oramas, de Coalició Canària ha fet encendres aquest cap de setmana totes les alarmes a can socialista. La política de les illes africanes tenia encomanada una abstenció del seu partit, i ha expressat que votarà No, per convicció personal, perquè no pot suportar que Sánchez pacti amb separatistes.

Això ha fet aparèixer el fantasma del Tamayazo. Que una altra força menor canviï el seu vot, i Sánchez perdi el debat d’investidura. O que algú del PSOE faci un pas enrere. No es preveu que passi, però els diputats dretans, i la mateixa Arrimadas, que ha estat la més explícita, ha demanat “que salga alguien Valiente”. Demencial, guanyar als despatxos allò que no es pot guanyar a les urnes és de país no democràtic. I Espanya ja va prou mancada de democràcia, així que només els falta això.

Pel que fa a Catalunya, els polítics de l’àmbit de Junts per Catalunya, malgrat la descàrrega de bilis a les xarxes, tant dels polítics com de la gent que els defensa a les xarxes amb gran virulència contra la resta, ja accepten amb la boca petita un pacte que Quim Torra en prime time de TV3 al FAQS demanava ahir liderar. L’àmbit postconvergent no té, en realitat, cap alternativa que dialogar, si vol ser coherent amb el que ha predicat del diàleg i del ‘Sit and Talk’. Fins i tot Pilar Rahola, portaveu in pectore del partit, no ha blasfemat de l’acord d’ERC i el PSOE. Així que, malgrat les reticències de tothom, òbvies i evidents, lògiques i compartides per tothom, l’estratègia passa per iniciar aquest camí, perquè ni JxC ni qualsevol altre agent independentista ha estat capaç de posar sobre la taula, i arriscar-se suficient com han fet els republicans, cap alternativa factible i compartible per la ciutadania. Tampoc l’ANC ni Primàries, que han provat sort amb el seu discurs a les eleccions municipals i han acabat amb la cua entre cames.

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS