Puigdemont, el símbol… dels convençuts?

  • Oriol
  • 1 de Març de 2020

Aquest cap de setmana ha estat el de la ‘reentré’ de Carles Puigdemont. Ho ha fet per porta gran, més concretament la dels Països Catalans a Salses, fins arribar a Perpinyà, on l’apoteosi s’ha desfermat completament, alterant la vida de la gent nordcatalna durant un parell de dies.

Divendres, el president legítim, amb tota l’èpica possible anunciava que trepitjava terra catalana. L’aparell propagandístic que l’acompanya (com a qualsevol altre polític) afegia aquella dosi d’emoció i de llagrimeta al moment, tot recordant la frase que havia publicat el president quan va emprendre el camí de l’exili, la que deia que no pensava trigar vint anys a trepitjar sòl català. Català ho és, sense dubte, però no de l’estat espanyol, malauradament, i com tots voldríem. Aquell mateix divendres, va ser aclamat com un heroi per les autoritats locals, que es an habillar amb la banda francesa de càrrec públic, reconeixent-li el rang d’autoritat.

Poc després, i coincidint amb un partit de la USAP de Perpinyà, el president Puigdemont rebia un altre càlid homenatge i estima. La llagrimeta costava de contenir. El club va posar el seu nom al ‘hall of fame’ partcular que tenen al seu estadi.

I el dia següent, el gran bany de masses, amb més centmil persones vingudes del Principat, és a dir, de sòl espanyol, per fer dues coses: aclamar-lo com si fos el president Tarradellas tornant de l’exili, i retent un més que merescut homenatge a tota la gent que sustenta la cultura i la llengüa catalana des dl difícil i afrancesat territori de la Catalunya Nord. Gràcies a aquella gent, la nostra gent que viu a l’altra banda dels Pirineus, l’1 d’Octubre va ser posible. Els ho devíem.

El míting, més enllà del bany de masses i l’epica del president oportunament explotada, no va ser res de l’altre món, o alguna cosa que no haguśsim vist abans. La novetat és que en el míting el president va poder gaudir de l’acompanyament de molta gent que vota altres opcions independentistes, encuriosits per poder tornar a veure el legítim.

Clara Ponsatí va obrir el foc regalant, com ens té acostumats, les orelles de l’audiència. Amb una oratòria més que justeta, va bramar contra la taula de diàleg i tot allò contra el que blasfemen les xarxes socials. Toni Comín va acabar fent el mateix amb una mica més de capacitat, i finalment Puigdemont va rematar sense necessitat de tocar el tema de la taula de diàleg, perquè ja ho havien fet els altres dos. Entremig, dos vídeos, un de Marta Rovira, i un altre d’Oriol Junqueras (oficialment, es tractava d’un acte del Consell per la República) que, ai las! va ser xiulat, quan va defensar la taula de diàleg. I PAM, golàs per l’escaire de Junts per Catalunya a Esquerra Republicana.

Que això passés, és un símptoma del debat que s’obre immediatament. Puigdemont va fer referència a preparar-nos per rematar la feina, però no va dir el com. Tampoc Ponsatí, tampoc Comín. De fet, ningú a JxC o al Consell per la República han sabut proposar res en aquest sentit durant els darrers dos anys. Per tant, al final, el discurs vaser molt alentador només per als convençuts. Els que ho tenim clar i necessitem aquella dosi d’èpica per animar-nos i sortir al carrer. I aquí està el debat que comença dibuixar-se només 24 hores de l’expectacular míting de Puigdemont.

L’actual discurs de Puigdemont, o de la gent més abrandada a les xarxes, és molt útil fora de l’Àrea Metropolitana. Però, i a dins del cinturó roig, on les esquerres espanyolistes es disputen l’hegemonia amb les equerres independentistes? Allà, l’èpica del Procés no ha aixecat tantes passions, llevat d’aguna punta el mes d’Octubre de 2017. Però allà no arriba ni tampoc cala el discurs només de país. Segurament, aquesta és la feina que ens queda per fer, i el “Com?” que tots ens preguntem de fa anys: ser majoritaris també allà on hi ha 3 milions de catalans: l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

La cirereta del pastís l’ha posada l’entranyable (i violenta) policia espanyola. Davant el retorn del símbol a l’estat francès, la Guàrdia Civil va decidir muntar un control de seguretat per impedir que centenars de cotxes i d’autobusos vinguts d’arreu de Catalunya passéssin la frontera a temps per poder assistir al mínting de Puigdemont, qu ja es va endarrerir una hora. Ni així van impedir l’èxit de l’acte, però moltíssima gent va haver de fer marxa enrere. Ràbia i impotència espanyoles altra vegada, una nova mostra de la qualitat democràtica d’Espanya.

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS