L’independentisme succiona Ciutadans i Sánchez s’estavella

  • Oriol
  • 10 de Novembre de 2019

Finalment l’esperada jornada electoral, no per desitjada, sinó per les expectatives generades al seu voltant. Les enquestes han esdevingut bones, i Tezanos (el cap del CIS; el sondeig d’opinió electoral del Govern) s’ha quedat amb un pam de nas. Recordem què deia aquell CIS publicat a finals d’octubre, tan sols fa uns dies: PSOE 133-150, PP 74-81, Podemos 37-45, Cs 27-35 i VOX 14-21. Ja ho veuen, 150 escona que al final s’han quedat en 120, 3 menys que els que tenia; és a dir, una bona nata. Quan algú s’autoenganya acostuma a acabar malament.

No és tant el que Pedro Sánchez ha perdut al Congrés (pitjor ha estat al Senat on perdrà la majoria absoluta), sinó el com ho ha perdut, o regalat. Els resultats finals de les eleccions celebrades aquest diumenge han estat: PSOE 120, PP 88, VOX (!) 52, Podemos 35 i Cs 10, més la resta de formacions que queden en el ‘otros’. A Catalunya, ERC ha revalidat victòria malgrat baixar en escons: 13, PSC 12, JxC 8, Comuns 7, PP 2, CUP 2, VOX 2, i Cs 2.

El resultat és que tot queda igual, però amb tres notícies clares i contundents. En primer lloc, la grandíssima hòstia que s’ha fotut Albert Rivera, una de les persones a les quals s’esperava més veure valorar els resultats. Tothom esperava que es plantegés dimitir si baixava dels 20 escons, però és que n’ha tret tant sols 10! I en tenia 57! La segona gran notícia ha estat l’ascens de VOX. La força d’extrema dreta, feixista, ha guanyat fins i tot a la Comunitat Autònoma de Múrcia, que s’ha tenyit de verd. Amb raó, després d’haver duplicat resultats, Santiago Abascal estava content. En el seu discurs, entre crits a favor de la Policia Nacional i la Guardia Civil ja ha anunciat que ara tindran poder per dur coses al Tribunal Constitucional. Així que els catalans ja ens podem anar arreglant. La darrera notícia important, és que Sánchez ara necessitarà encara més els independentistes per governar. La majoria absoluta ja no dóna només amb Podemos i Esquerra Republicana, així que al socialista se li complica la vida.

Pedro Sánchez era l’altre home esperat del dia, però abans ha sortit Albert Rivera, escortat per la plana major del seu partit (amb Inés Arrimadas, candidata per Barcelona que ha deixat plantada la premsa a Catalunya amb un insípid Carrizosa). Els ulls aiguosos d’Arrimadas feien témer el pitjor pels taronges quan, amb 10 diputats, el líder i alma matter de la formació ha començat a encarar el seu adéu: “unos malos resultados sin paliativos, sin excusas”. Aquesta vegada l’excusa de la Llei d’Hondt no era vàlida pels demagogs de la dreta que ha ajudat a restaurar el franquisme. I quan anava a dir que plegava, ha fet una filigrana discursiva i ha dit que demà al matí convocarà executiva extraordinària per posar totes les decisions sobre la taula. Ah! No plega però podria plegar. De moment s’aferra a la cadira. A TV3, un dels seus punts de mira, els tertulians devoraven les imatges amb alegria i Lídia Heredia es deixava anar amb la seva referència al gos de Rovera, que es diu Lucas: “Això és un Hasta luego, Lucas!, no?”.

No hi ha per menys. A twitter, durant tot el dia tothom agraia coses a Albert Rivera, semblava tot un epitafi digital, en previsió d’uns mals resultats, que han acabat essent pitjors i que ja veurem si acaben desballestant un partit que va néixer des de l’odi i la radicalitat i que deixen a Rivera tal i com va arribar al món polític: en pilotes.

I aleshores ha aparegut Pedro Sánchez en un escenari petit improvisat davant la seu del seu partit. Una celebració forçada que s’anava a traslladar a l’interior però que finalment s’ha mantingut, amb la cridòria de la gent que li deia “con Casado no!”. Del tot simptomàtic que la militància del partit que hauria de ser antagònic al PP estigui en aquest marc conceptual. Alguna cosa ha fet malament Sánchez que s’ha mostrat poc respectuós amb la seva gent, forçat i prepotent. Sánchez ha dit que ara sí que s’ho currarà perquè hi hagi govern, i ha deixat anar un parell de perles perverses: “En esta repetición automática de elecciones”. Perdó? d’automàtica res, ell sol va deixar morir la legislatura negant-se a qualsevol pacte amb Podemos perquè li havia presència independentista. La culpa és única i exclusiva seva, la resta són excuses. I ara té un problema que es diu VOX i que ha contribuït a fer gran, jugant a rebaixar Ciutadans. A Santiago Abascal només li va faltar ahir aparèixer amb el cavall i les pistoles. L’eufòria era màxima a la caverna.

I amb tot això un altre pollastre pel socialista: els independentistes. ERC i JxC segueixen allà. I ara, a més, hi haurà la CUP, que finalment ha obtingut 2 escons. Què farà ara Sánchez per guanyar-se l’afecte d’algun d’aquests? De la CUP, se n’haurà d’oblidar, i pel que fa a ERC i JXC li han posat bastant difícil qualsevol acord, tot i que no han tancat les portes al diàleg.

La victòria dels republicans ha estat agredolça, i amb baixes. És com aquells partits classificatoris del Barça en rondes finals de la Champions, que es guanyen arromangant-se molt, i amb alguna lesió significada que posa un crit d’alerta per als propers partits: durant tota la tarda ha circulat una fotografia de Gabriel Rufián amb un apoderat de VOX que perseguirà al candidat republicà la resta de la seva carrera política. Tothom té la foto que voldria amagar i ell ara en té una de molt crítica: una foto somrient amb un apoderat de VOX, un partit que si pogués l’afusellaria. Efectivament no es res més que una qüestió anecdòtica amb un ciutadà, però el fet que aquest sigui un membre de VOX, ha ferit profundament un partit que ha estat sempre antifeixista, només per una simple gracieta. Rufián s’ha disculpat al cap de poc però el mal ja estava fet i els adversaris no li han perdonat.

A banda d’això, la celebració dels republicans, en un context de baixada de la participació d’uns gairebé 5 punts, ha estat d’eufòria força continguda perquè la CUP els ha manllevat dos diputats i JxC n’ha pujat un. El fet és atribuïble a diversos factors com que la nova formació independentista s’ha hagut de fer lloc entremig, la bona cosa és que es perde vots independentistes que van a d’altres forces independentistes, però per altra banda es recullen nous votants: ERC ha eixamplat distàncies en nombre de vots amb el PSC, malgrat que no s’hagi reflectit en nombre d’escons. La feina que s’està fent a l’àrea metropolitana, és absolutament essencial i crucial. I potser només ERC (i en menor grau la CUP) la pot fer des del bàndol independentista.

Laura Borràs ha estat la candidata contenta. Si bé ha pujat un diputat, la candidata de la ‘unitat’ semblava que ella sí que hagués guanyat la Champions. JxC s’ha fet forta a la demarcació de Girona principalment, i en alguns punts localitzats de la Catalunya Central. Borràs està fent una feina excel·lent per netejar el PDECat i imposar el puigdemontisme, però això no vol dir que el savoir faire convergent hagi variat. La intervenció de la candidata d’aquest espai, malgrat l’èmfasi i els crits victoriosos, no ha fet un ‘no’ categòric a Pedro Sánchez, com hem vist que deia a la campanya o bé quan va haver-hi el debat d’investidura. Veurem com evoluciona el tema, però Borràs sap que ara el seu espai també pot tenir alguna cosa a dir.

I alesores la CUP. Mireia Vehí i la resta de la formació podien estar molt contents, però no ha estat així. Segurament això vol dir que les expectatives eren més altes del que finalment han obtingut (hi havia enquestes que els enfilaven fins als 4-5), però el diputats que esperaven treure per exemple a Girona no han arribat. No hi han escatimat esforços, perquè a Girona hi han anat força. Dos diputats és un excel·lentíssim resultat, i les cares eren massa llargues. Potser eren conscients que la campanya que han fet tampoc ha estat gaire òptima (la dels altres no ha estat massa millor), i vídeos originals però espesos i millorables no han ajudat massa. La veritat és que allò que farà la CUP no serà massa diferent que el que ja s’hagi vist anteriorment en formacions com Esquerra o bé d’altres d’altres nacions de l’estat. Poc a poc s’anirà veient. Ells han atribuit el desencís a la situació d’empresonaments i de repressió (que també ha recordat Laura Borràs) que hi ha i que és ben certa, i que això no els permetia estar contents. La CUP ha sabut aprofitar força bé la pista i el camí per córrer que va deixar el Front Republicà. Amb la estructura oficial del partit sí que hi han arribat.

L’independentisme s’ha acabat enfilant tres punts més per sobre dels que tenia, i ara frega el 43% a Espanya, amb 23 diputats de 48. Un diputat més amb tres candidatures que expressen gairebé la total pluralitat de l’independentisme. Fins i tot molts grauperistes han votat (el propi Graupera ho ha fet), encara que hagui estat amb renecs i amb pinces d’estendre la roba al nas. El feixisme no falla, però l’indepenentisme tampoc. A cada elecció espanyola es puja una miqueta més.

Què passarà a partir d’ara? Demà ho començarem a saber, a toca descansar i pair els resultats. Les eleccions deixen la porta oberta a unes terceres eleccions, però el PSOE ja ha dit que no contempla aquesta opció així que veure com es resol la situació. La Gran Coalició, amb un PP que ha quedat molt reforçat i un VOX que li trepitja els talons cada vegada més a prop, no convida a investir un candidat socialista. Veurem.

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS