L’anticatalanisme reial i polític dóna ales a Santiago Abascal i el feixisme

  • Oriol
  • 4 de Novembre de 2019

El rei de tots els espanyols, Felip VI, ha visitat aquest dilluns la capital de Catalunya, que es troba en fase gairebé insurreccional des de la consecució del referèndum, la repressió posterior i, finalment, la publicació de la sentència contra els presos. La crisi amb el rei actual és especialment greu des dl discurs del 3 d’octubre de 2017, on va intervenir per amenaçar veladament la població catalana. L’any passat se li va desautoritzar celebrar l’entrega dels premis Princesa de Girona des de l’Ajuntament de Girona. Enguany ha vingut directamen a Barcelona, on l’esperaven milers de persones al carrer que s’han concentrat al voltant del Palau de Congressos de Catalunya i el Reial Club Polo, que a tancat portes. Molts dels convidats al Palau de Cpngressos per assistir a l’entrega dels premis s’han vist bloquejats, i hem pogut observar com es cremaven fotografies del rei també. Felip VI no és benvingut a Catalunya.

Però el rei de tots els espanyols, menys dels catalans que no se’n senten, tena una arma secreta: la gran pastanaga. La seva filla, l’hereva al tron, Elionor de Borbó. De cara angelical, adolescent… una princesa real en tota regla, ha pronunciat un discurs on ha inclòs un parell de paràgrafs en una dicció en català absolutament perfecta. També ha parlat en anglès i en àrab (cal mantenir el negoci familiar). El discurs en català ha emocionat el públic assistent que fins i tot s’ha aixecat amb fervor per aplaudir molt ostensiblemet la joia de la corona. Elionor ven pastanaga, però la reacció als carrers ja no és la matexa que hagués estat fa 20 o 30 anys quan ens deien quatre coses en català i ja se’ns queia la baba. Tenim complex de poble petit, però ja no caiem (de vegades) als paranys de sempre. Per cert, un dels premiats per la Fundació Princesa de Girona, ha recollit el premi amb un llaç groc. A les fotografies publicades a les xarxes per la Casa Reial, el llaç desapareix.

L’altre gran esdeveniment del dia, ha estat el debat a 5 que han emès conjuntament diverses televisions espanyoles. Hi havia PSOE, PP, Cs, Podemos i VOX (aquests per primera vegada). El debat ha donat molt de sí, i Catalunya ha estat el tema central. De fet el debat ja plantejava en el seu primer bloc el tema ‘Cohesión de España’. El discurs dels candidats espanyols, excepte Podemos, en moltes ocasions, ha estat del tot esperpèntic. Pedro Sánchez n’ha sortit molt escaldat. La seva habitual supèrbia s’ha vist realmet superada pels voltors de PP i en part també Cs. Sánchez s’ha vist molt superat des del primer moment: el president en funcions s’ha passat el debat capcot, sense respondre gairebé a ningú, amb actitud passiva irefugiant-se en prendre notes a tort i a dret, que de poc servien. Si les eleccions es decidissin pel paper en els debat dels candidats, ara mateix tndria menys expectatives que Ciutadans.

Albert Rivera, espitós com sempre, ha acabat d’arrodonir el desastre de campanya que està fent. Ha mostrat una llamborda de Barcelona, que deia que era del Psseig de Gràcia, però el disseny delatava que no, un pergamí llarguíssim amb les concessions de PP i PSOE a Catalunya, i un munt de cartells i gràfics per repartir a tothom llenya, fins el punt de perdre-s’hi. Casado l’ha superat amb el seu look renovat i la seva habilitat discursiva fins el punt d’acorralar i desmuntar del tot a Pedro Sánchez amb LA pregunta del debat: “Pactarà amb els independentistes?”. No ha obtingut cap resposta per part del candidat socialista que veia com cada cosa que deia li valia un comentari que li anava caient de manera aleatoria: “Y Torra!”, “Con Junqueras”, “Y Otegi!”. Esperpèntic. Amb aquest panorama, a Pabo Iglesias, el candidat de Podemos, li ha estat molt fàcil fer el discurs d’esquerres i qedar com el candidat més sensat. De fet, Pedro Sánchez ha deixat buit el nínxol de l’esquerra, i Iglesias, sabedor d’això, l’ha ocupat perfectament. Podemos segueix estenent la mà a Sánchez, però el socialista li mossegava la mà una vegada i una altra. El PSOE té altes preferències, i ara ha de justificar la convocatòria d’aquestes eleccions renegant de Pablo Iglesias. És força lamentable.

Tot aquest guirigall ha obert la porta que ningú es podia permetre obrir: la del feixisme. Santiago Abascal, malgrat fer un debat força casolà dialèctivcament parlant, s’ha posat a la butxaca els votants més essecialistes amb la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya, l’antiimmigració i l’anticatalanisme, principalment. I poc a poc ha sabut er-se el gran protagonista del debat malgrat que la rsta l’havia estat ignorant durant la part inicial del debat. La seva sola presència ja és un fracàs de la política en sí, i la normalització del discurs que propugna, una bestiesa de les grosses que fa tèmer el pitjor. A nosaltres ens ha semblat igualment greu que rere aquesta estela maligna, vinguin discursos destructius fins i tot del PSOE, qe ha proposat barbaritats com crear una assignatura obligatòria per tot l’estat similar a la ‘Formación del Espíritu Nacional’, o prometre coses com “Voy a traer a Puigdemont a España”, com si plantegés segrestar-lo. Les enquestes que han llençat els diaris espanyols perquè la gent votés sobre qui havia guanyat el debat, han donat per sorpresa de tothom, a Santiago Abascal com a guanyador. Compte.

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS