ERC: entre el 2008 i la presidència de la Generalitat

  • Oriol
  • 26 de Juliol de 2019

Avui s’ha reunit el Consell per la República. Puigdemont, Torra, diversos membres de Junts, el PDecat, ERC, Jovent, societat civil, el sector Fachín i la CUP s’han trobat en una mateixa taula a Waterloo amb el president a l’exili, però no se sap ben bé el perquè. Com va passar la darrera vegada, no es va analitzar el pacte entre JxC i PSC a la Diputació, i tampoc ara s’ha analitzat el debat d’investidura i el paper dels independentistes durant aquesta setmana. Es diu que s’ha parlat de la resposta que ningú sabrà donar a la sentència contra els presos, perquè ni hi ha full de ruta ni tampoc ha transcendit cap decisió, perquè segur que no s’ha arribat a cap acord ja que ERC voldrà eleccions i JxC no. Aleshores, per què serveix a la pràctica el Consell, a banda de la necessària dignificació i visualització de la tasca dels consellers i el president a l’exili?

La notícia del dia és que el PSOE tanca la porta a una coalició de govern amb Podemos, i torna a posar pressió sobre Cs o PP perquè s’abstinguin. El PP ha respost que no pensa facilitar la investidura de Sánchez (lògic, els va be que l’esquerra es parteixi, i tampoc ha hauria de fer perquè el PSOE va destronar Rajoy amb una Moció). La conclusió és ben clara: què coi fa Pedro Sánchez jugant a aquesta perillosa ruleta russa, anant contra l’aliat d’esquerres natural i fent crides constants a pactes amb la dreta? Quina classe d’esquerra és aquesta, que prefereix abans pactar el neoliberalisme amb la dreta rància (a Espanya ho és molt), que revertir mesures com la Reforma Laboral o la llei Mordassa amb l’esquerra? Ho sap que es podria posar les classes populars a la butxaca si es carregués només aquestes dues mesures?

A Catalunya, qui volia apuntalar aquesta possible aliança d’esquerres, és Esquerra Republicana. El partit ha patit internament una mica més, sense cap gran terrabastall però, després d’aquesta abstenció aparentment gratuïta al PSOE, posant la vista a la fita estratègica a llarg termini: mirar de convèncer i sumar prou per arribar a un escenari electoral a Catalunya amb opcions reals de guanyar les eleccions i fer complir alguna enquesta (al Principat). El CEO avui indicava que la formació republicana estaria avui en disposició d’aconseguir-ho: 38-40 diputats, per 25-27 de JxC i 6-7 de la CUP. Un total de 74 en forquilla alta i 69 en la baixa, una bons resultats per l’independentisme, si s’està del simbolisme de posar candidats que acabaran blocant vots i que posaran en perill la majoria independentista.

ERC afronta a la tardor un Congrés que, segons que es voti a Espanya en el segon debat d’investidura i com s’argumenti, podria tenir resposta. De moment al Congrés s’ha presentat la candidatura de Junqueras i Rovira, i no es preveu que ningú hi faci ombra. L’elecció s’hauria de guanyar còmodament sobre el paper, però la gent entendrà l’estratègia? De fet, sembla ser que ERC se n’ha adonat que el que està passant a Catalunya no es res més que anar movent una balança: entre ERC, l’espai Convergent i la CUP no fan res més que traspassar-se diputats d’un cantó a l’altre. Ara un en té més que l’altre, l’altre baixa, es compensen i seguim en els 68-72 diputats de forquilla a cada elecció. No es pensin, als unionistes els passa el mateix: el PSC es recupera (25) segons el CEO, perquè Cs cau (23-24). El PP es manté (3), i els Comuns tornen al seu màxim: (11-12).

És de suposar que ERC entén que si competeix cara a cara amb el PSC i els Comuns, on hi comparteix bona part de l’espai electoral d’esquerres, podria arribar a ‘ampliar la base’ amb gent nova, encara que en perdi d’independentistes més abrandats. I no passaria necessàriament res, perquè el vot independentista aniria a parar igualment a d’altres formacions independentistes. Gabriel Rufián ha estat titllat per alguna analistes convergents com a el ‘nou Miquel Roca’, perquè va voler posar pau entre el PSOE i Podemos, apuntalant, com feia CiU. A nosaltres això ens fa venir a la ment la següent pregunta: què hagués passat si, amb tota la seva grandesa i poder als anys vuitanta-noranta Convergència i Unió hagués estat una força netament independentista? Pujol havia arribat a ostentar fins i tot majories absolutes. I si ara des de l’esquerra hi ha un partit capaç d’articular una certa majoria que arrossegui tb gent a priori no tan favorable i els convenci? A què aproparà més això a ERC, al Congrés de 2008 amb dues candidatures oficialistes i dues pre-escissions, o a la presidència de la Generalitat?

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS